La Crònica
FENT CAMÍ
Hem tornat a caminar.
Som una colla de gent que, al nostre calendari personal, el tombant entre l’abril i el maig ve assenyalat per una fita indefugible: la Caminada dels Mocadors.
Aquest any hem atès la 10ena edició, la qual cosa fa evident que comencem a fer tradició, que hi ha un grup nombrós de gent -aquella colla a què em referia en començar- que són fidels any rere any a la trobada/descoberta d’una part de la nostra geografia més propera que des de l’Associació pel Patrimoni de la Terreta, Fem Terreta, s’intenta donar a conèixer.
Aquest any ha estat el torn d’Escarlà.
Situat en un turó al marge esquerre de la Noguera Ribagorçana, entre Orrit i el Pont de Montanyana, Escarlà, com tants i tants pobles del nostre entorn, va veure com les seves cases s’anaven tancant i les seves gents anaven desertant a la recerca d’una vida més confortable. Aquest degoteig constant tingué el seu moment àlgid a mitjans de la dècada dels seixanta quan el poble quedà definitivament buit. La dificultat dels accessos, la duresa de la vida que s’hi feia, en un moment que les oportunitats de prosperar en altres llocs eren certes i reals expliquen en bona part l’èxode que Escarlà va viure.
Escarlà formava part de l’antic municipi de Sapeira que, a l’igual que el d’Espluga de Serra, foren annexats a Tremp l’any 1970, quan el despoblament era ja consumat.
Gràcies al desbrossament del camí -fet per l’agutzil- vam poder accedir al poble i a la joia més monumental que senyoreja dalt del turó. Amb la teulada pràcticament esfondrada, es manté dempeus, testimoni d’un passat esplendorós: l’església de Sant Joan Baptista. Al seu costat, l’escola que va aixoplugar la canalla del poble que hi van aprendre les quatre regles. Carrer enllà les cases que, testimonis muts de la desfeta, encara dretes ens evoquen un passat definitivament debolit: Casa Espies, cal Casolà, Casa Pauetò… A la part alta, ja completament en ruïnes, casa Guardiola, cal Castellà… La vegetació ha anat colonitzant tots els racons i senyoreja ubèrrima, aquest any que els darrers dies de març les pluges han estat generoses.
Un cop visitada la part accessible d’Escarlà vam tornar enrere i, passant per la vora del cementiri ens vam adreçar cap a l’ermita dedicada a la Mare de Déu de la Mir que sembla que agafa el nom d’un barranc proper. Per arribar-hi cal travessar el barranc d’Escarlà abans d’ascendir cap al replà elevat on l’ermita està emplaçada. El plaer de sentir el soroll del barranc ufanós fou -després de tants mesos de sequera- un bàlsam per a l’esperit. L’ermita original, des d’on es veu el poble d’Espills encimbellat dalt del cingle que li fa de base, es manté encara en bon estat tot i que el camí que hi porta demana un desbrossament i una senyalització urgents.
Abans de pujar, al mateix peu del barranc, vam poder veure una de les entrades que hi ha al canal que discorre des de Sopeira fins a la central elèctrica de Castissent.
La tornada, resseguint durant una estona el curs i la cantarella del barranc de la Mir, la vam fer per una pista que va encerclant el tossal d’Escarlà fins arribar a la nova ermita de la Mir, construïda l’any 1989 al peu de la pista que des del Pont d’Orrit va resseguint el marge esquerre del riu, lloc on havíem iniciat la caminada. La Mir nova, de dimensions molt reduïdes no té, ni de lluny, l’interès arquitectònic de l’original i la seva construcció obeeix a criteris de funcionalitat i de facilitat d’accés que els fidels, gent d’avançada edat, precisen. Com que aquest dia s’hi celebrava l’aplec anual que reuneix alguns veïns de la zona, els caminants vam ser obsequiats amb un panet -una caritat- beneït.
En resum, una jornada interessant que ens va permetre connectar amb el passat recent d’un poble que com tants d’altres va viure, ara fa una seixantena d’anys, l’abandó, el despoblament i la degradació però on encara s’hi pot entreveure el que en els seu moment de plenitud va ser.
Continuarem caminant i descobrint indrets. Cada descoberta ens confirma que el patrimoni que la nostra Associació vol preservar i donar a conèixer, és immens. I creix.
Aureli Barrull