Església d’Orrit

Inauguració de les obres de millora (1a Fase)

Dissabte, 20 d’octubre de 2018

Gairebé una quarantena de persones, grans i petits, ens vam trobar dissabte al Pont d’Orrit per pujar a peu a l’Església de Sant Pere. A més dels membres de l’Associació, ens acompanyaven les regidores Anna Ritz i Sílvia Romero i el regidor Antoni Flores, de l’Ajuntament de Tremp, el 4t Vice-president de la Diputació de Lleida, Eloi Bergós, i el Dr. Francesc Fité, professor d’Història de l’Art Antic i Medieval de la Universitat de Lleida.

Va ser un acte senzill, però intens. Primer, el professor Francesc Fité ens féu una pinzellada sobre la història d’Orrit, per parlar més específicament sobre l’Esglèsia de Sant Pere i el castell d’Orrit. Més endavant podreu llegir el text amb les seves interessants paraules.

Tot seguit, l’Aureli i l’Anna ens van llegir el Document de Jurament feudal de Radulf Oriol a Ramon IV, comte de Pallars.escrit entre el 1028 i el 1047 en aquest indret i que és el primer text català conegut actualment.

El grup Ribatònics, acordionistes de la Ribagorça, va posar la nota musical i ens en va fer gaudir.

Per acabar l’acte hi va haver un pica-pica, i després, els més agosarats van pujar al castell.

Un dia que va començar ennuvolat i va acabar esplèndid. Un matí complet, molt interessant i en molt bona companyia.

Moltes gràcies a tots!

Paraules del Dr. Francesc Fité:

“ORRIT

La Terreta, ja des del s. IX apareix esmentada com a “Terra de castells”, doncs era zona de frontera, amb moltes castells per defensar el límit del comtat de Pallars-Ribgorça, destacant en aquest sentit els castells d’Orrit i Areny, i més endavant el de Montanyana, ben establert a mitjans s. XI.

D’antic, existia el “Pagus Orritense”. Orriti, Urriti, segons Colomines, etimològicament significa, en llengua bascoide, llunyà. Cal dir que era la llengua que es parlava en tot aquest territori i àrea pirinenca abans del s. X. Un significat que sembla referir-se al seu assentament privilegiat, a un dels extrem d’entrada al congost del Pas d’Escales o Sopeira, per controlar-hi l’accés, juntament amb el castell d’Areny, erigit a l’altre extrem.

La primera referència d’Orrit coincideix amb la d’Alaó, centre monàstic assentat dins els seus dominis. En el 806-814, surt esmentada en un document, la “cel·la” monàstica “in pago orritense”. Podem dir que es situava dins d’una demarcació molt antiga d’ordre superior que en origen s’havia identificat amb comtat, tot i que sembla referir-se més, en el nostre cas, a un territori més reduït, creat segurament amb l’objectiu d’organitzar el territori i la defensa de la Marca o Frontera carolíngia (Marca Hispànica), al s. IX, en aquest indret. Això ens fa pensar en un territori governat per una autoritat superior, potser l’equivalent a un vescomte, al parer del Dr. Jordi Boix. Aquest pagus, val a dir, surt en el 826 esmentat com a “castrum cum apenditio” que arribava fins a Torogó; altres documents defineixen Orrit també com a centre d’un territori, així un document del 838, on es parla de “Castello cum valle atque territorio”.

Podem afirmar que, al llarg del s. IX, segons s’atesta a través dels privilegis concedits pels comtes de Tolosa als seus fidels, van anar prenent importància indrets del paguscom Sopeira (968). Malgrat tot, aquest paper rellevant anirà minvant tal com avanci el segle i el pagusdissolent-se; no obstant encara en el 871, en un precepte lliurat a favor d’Alaó pel comte Bernat de Tolosa, el monestir es situa al “pagus de Pallars, in valle urritense”. El castell d’Orrit, cal no oblidar-ho, com a  centre polític-administratiu bàsic de la zona, juntament amb la seva vila i altres dominis, fou en aquesta època un dels puntals per l’expansió de l’àmbit jurisdiccional del monestir d’Alaó, segons va estudiar el Dr. Riu.

Amb el qualificatiu d’Alaone, Alagonis, consta aquest monestir tan important que sembla s’originà, a partir de la pràctica de l’eremitisme en les balmes de Sant Cugat. Sense entrar en el possible origen visigot (s. VI) del lloc i la nova fundació que sembla es produí en època carolíngia, en temps del comte Bigó de Tolosa, vers el 806-814, dir únicament que fou encomanat al prevere Crisogon organitzar la “cel·la” de Santa Maria i Sant Pere, que era dins el pagus d’Orrit, com hem dit, atorgant-li la facultat de poder recuperar els antics dominis del monestir. Dóna la sensació que el lloc s’havia abandonat i s’havien ermat les terres del seu domini, potser a resultes del trasbals sofert pel territori quan l’establiment dels francs als Pirineus.

El monestir era dins el bisbat d’Urgell i a finals del s. XI, en temps de l’abat Ramon Dalmau se li restituí l’orde monàstic d’arrel benedictina (1092) i es posà sota la jurisdicció del bisbat de Roda d’Isàvena, on es mantindrà. En tot cas, en l’època feudal, com en tant altres monestirs, l’abat es convertí en senyor feudal amb drets i bens territorial sota la seva jurisdicció. Endemés una munió d’esglésies de la zona, algunes dins de l’antic territori d’Orrit, passaren a dependre dels seus abats.

Bé, al s. XI, quan comença a florir el feudalisme en el territori, el “Castrum” d’Orrit es convertí  en una unitat polític-administrativa menor, integrada al comtat del Pallars Jussà, i cada cop més subjecta al castell d’Areny.  Per altra part, la consolidació de la frontera del comtat i l’auge del fenomen de l’encastellament, conduïren a una fragmentació territorial que afavorí el desenvolupament d’altres centres de la Terreta, i a una minva del paper jugat pel castell d’Orrit fins aleshores. Segurament, el territori que el conformava s’anà desmembrant, donant naixença a un conjunt de castells termenats, com Llastarri, Miralles, Sopeira o Sapeira. Orrit, com a castell, en època feudal, podem dir que el veurem ja sempre unit al d’Areny. Així en el 1030 ambdós castells foren infeudats pel comte Ramon IV de Pallars Jussà a un tal Radolf Oriol, document que ens va ser llegit en la diada viscuda davant el temple restaurat de Sant Pere d’Orrit el 20 d’octubre d’enguany, i al desembre de 1055, Ramon V, el seu fill, deixà en esponsalici Orrit a la seva muller Valença, la filla d’Arnau Mir de Tost, seguint sota el seu domini encara en el 1072. No seguirem avançant, doncs és aquesta època la que ens interessava recordar avui, en relació a la construcció de l’església parroquial, i abans castral.

 Castell d’Orrit

El castell d’Orrit el conformava fonamentalment una torre i un recinte que s’endevina en els vestigis de mur que afloren al costat SE, amb un gruix de 2,5 m i una alçada d’1,70 m, i un 1,30  m de costat. Cal recordar que en aquest temps tan reculat fou quan es creà i desenvolupà el castell, en un principi conformat fonamentalment per una torre i un recinte de muralla, més o menys extens, amb pocs elements de defensa activa. En tot cas, l’element més ben conservat és la torre, sobre una plataforma del serrat, de planta quasi quadrada (4,30 per 4,85 m), amb el basament massís assentat directament sobre la roca, com solia ser habitual, i els murs orientats segons els punts cardinals, una orientació força interessant que no sempre es donava. En tot cas, la visita ens ha permès adonar-nos de la gran qualitat de la fàbrica dels murs construïts amb el cor de reble i les superfícies exteriors amb un acurat parament petri.

 El gruix del mur de la torre és de 1,80 m pel costat E i de 2,10 m pel costat N. Aquests murs, com hem dit, tenen el cor de reble (opus incertum) i estan revestits amb un parament regular, de carreuat bastant petit i ben tallat, i unit amb magnífica argamassa de calç, ben visible a les juntes. Els carreus sense polir, mesuren 10/20 cm per 20/40 cm i estan disposats en filades bastants regulars i uniformes. Internament sembla possible que anessin revocats. En alçada, a nivell del primer pis, s’hi conserva el relleix, practicat per donar suport a les bigues del trespol del primer pis, sobre el qual s’erigiria el segon nivell amb la porta d’accés a la cara de llevant. El portal d’ingrés, com era prescriptiu, estaria elevat a uns 5 m d’alçada. L’alçada total de la torre se situaria entorn als 15 m d’alçada. Crida l’atenció que la torre no sigui circular com seria el més comú en les zones de frontera en aquesta època, tot i que la d’Orrit és bastant primerenca; cap la possibilitat que no arribés el model i els constructors adients, així i tot l’obra denota ma especialitzada en el camp de la castellologia, tot i que incipient, i en el procediment constructiu dels murs. Per tot l’exposat, cal situar el castell entorn a la fi del s. X, o primeres dècades de l’XI; en tot cas, en un moment anterior al 1030, la primera referència sobre el seu infeudament.

A la roca s’hi poden veure també excavats dos aljubs quasi quadrats, el del costat de llevant d’uns 2,5 m de costat i un 1,7 m d’alçada, i més petit l’altre, d’uns 1,30 m de costat. Marques a  la roca, al costat dels aljubs, han fet suposar al Dr. J. Boix que es tracti de vestigis del castell primitiu, de fusta, de l’època carolíngia, seguint les hipòtesis del Dr. Manuel Riu per aquesta tipologia de castells.

Sant Pere d’Orrit

Antiga església del castell, lligada al senyoriu d’Orrit. Es construí vers mitjans del s. XI, ja en època feudal. El 1100-1108 s’esmenta en la deixa que el comte Pere Ramon de Pallars Jussà, juntament amb els seus germans Arnau i Bernat, feu a Santa Maria de Mur, d’un mas a Orrit que posseïa Miró Bernat, amb els delmes de pa i vi, conreu i nodriment de les cases i tots els censos, serveis i costums, i un alou que estava en mans de Ramon Tidila, les rendes del qual s’havien d’aplicar per a sufragar els vestits dels canonges del pabordat, fundat a Mur en temps de la comtessa Valença, quan també fou erigida i consagrada l’església de Santa Maria de Mur (1069).

El temple d’Orrit que es convertirà en parroquial, és d’una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada amb tres arcs torals, sostinguts per pilastres adossades als murs. Un arc presbiteral de mig punt dóna accés a la zona de l’altar, dotada d’un petit tram presbiteral i un absis semicircular amb volta hemisfèrica. Presideix aquest absis una finestra d’arc de mig punt i esqueixada doble, com era habitual al s. XI. La porta d’accés s’obre a la façana sud i és d’arc de mig punt, potser modificada en època posterior. Al mur de ponent, un finestra alterada en època moderna il·lumina la nau, juntament amb la descrita de l’absis.

Sota la finestra actual, es poden veure els vestigis de la finestra primitiva que podria haver estar de forma de creu, com la que presidia Sant Jaume de Cas o Sant Llorenç del Montsec, a la vall d’Àger. Cap la possibilitat que la nova finestra es fes quan s’afegí als peus de la nau el cor, ja en temps modern, amb una escala d’accés, on han aparegut les dues pedres marmòries d’època romana. Com a primera hipòtesi, el seu reaprofitament als esgraons de l’escala del cor, fa pensar en un reaprofitament més antic, potser parts d’un pedestal romà, reutilitzat per recolzar l’ara de l’altar, potser quan es consagrà, al s. XI . Per altra part, l’església no ofereix cap tipus d’ornamentació, exceptuant les arcuacions cegues que coronen el mur de l’absis i les lesenes, que ens permeten adscriure l’edifici dins del denominat romànic lombard, propi del primer romànic. Equips de picapedrers dirigits per mestres d’obra, alguns cops procedents del nord d’Itàlia, els denominats mestres “lambards”, foren els executors de temples com el d’Orrit, malgrat hi ha qui qüestiona la presència d’aquests “lambards” d’ascendència italiana, en les nostres terres. El que és innegable és que, des de finals del s. X, s’adverteixen novetats constructives que s’hi relacionen (Galtier).

 Completa el conjunt del temple un campanar adossat, de torre, per la banda meridional, d’època baix medieval, segurament, i recrescut en època moderna, aprofitant els arcs de les finestres de l’anteriors pis de les campanes, com es pot comprovar pel tall de les dovelles. El campanar, actualment, és de planta quadrangular amb obertures a tres nivells, amb dues finestres d’espitllera a la planta baixa, dues finestres d’arc de mig punt al primer pis (cegades) i una finestra per cara de la torre al tercer nivell. Una coberta de doble vessant corona el cim de la torre. Cal assenyalar que el primer nivell fou adaptat per a capella, comunicant-lo directament amb la nau. El seu espai es cobreix amb una volta de canó. Cap la possibilitat que fos construïda la capella en una primera fase i que s’afegís sobre el campanar, tot i que la unitat del mur de la torre no ho deixa confirmar. En tot cas, l’afegiment de capella i campanar són afegits posteriors a l’obra original, com la capella oberta al mur septentrional, coberta amb una volta de canó, recentment restaurada.  A l’angle SE d’aquest mateix costat, entre l’absis i el campanar, s’hi bastí la sagristia, en un moment molt  posterior, com els murs que subsisteixen deixen advertir.

Fonts consultables:

Jordi BOIX, Ribagorça a l’Alta Edat Mitjana, Vielha, 2005 (Tesi Doctoral, dir. M. Riu)       Jordi BOIX, ”Pont d’Orrit”, “Castell d’Orrit”, “Sant Pere d’Orrit”, a El Pallars,Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1993 (Catalunya Romànica, XV), pàg. 511-513.”

Primera fase

Ha finalitzat la primera fase de la restauració de l’església romànica de Sant Pere d’Orrit. L’obra realitzada ha costat 30.000€, i ha estat finançada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs i els Serveis Territorials de Cultura  de la Generalitat de Catalunya de Lleida.

Aquesta primera fase ha servit per evitar la filtració de l’aigua de la pluja i s’han col·locat teules noves a tota la coberta de la nau, i a  l’absis amb lloses originals. També s’ha reconstruït la volta de la nau de la capella lateral que estava ensorrada.

La dificultat i l’encariment d’aquesta obra ha estat important, ja que tot el material s’ha hagut de pujar amb helicòpter.

Aquesta obra ha servit per consolidar i salvar un ensorrament de la nau ja que pràcticament no hi havia teulada i tot anava de goteres.

Esperem poder realitzar una segona fase que permeti la restauració completa d’aquesta joia que tenim a la Terreta.

Primer document escrit en llengua catalana

En aquest indret es va escriure el document més antic escrit en llengua catalana. Es tracta del jurametn del castlà d’Orrit i Areny al comte de Pallars Jussà Ramon II (IV), escrit sobre l’any 1030.

A continuació es mostra el text original i la seva traducció en català actual.

Captura de pantalla 2017-04-01 a les 12.23.29