La Crònica
A casa nostra som molt afeccionats a la meteorologia i ja la setmana abans de la Caminada dels Mocadors, seguíem atentament les prediccions meteorològiques que feien a TV3 per a aquell tan esperat cap de setmana, i cal dir que no eren precisament bones. Arribat el dia, els temors es confirmaren: cel tapadíssim, alguna gota escadussera que es deixava caure i una temperatura que semblava més pròpia del mes de març que no pas del de maig.
Però som-hi que els caminadors som gent valenta i quatre gotes no ens espanten i menys encara si ens han promès un got de xocolata calenta i un bon tall de coca. Tot i les ganes, però, hi havia una certa temença que el primer que fallaria seria precisament la gent que es desanimaria davant la predicció. Però no, la gent no va fallar i en canvi la coca va curtejar.
Vam iniciar la Caminada amb el ritual preceptiu de cada any, posant per a la foto dels mil colors i tot seguit aquella munió de gent es transformà en una serpent multicolor que s’allargava i s’escurçava com un acordió. I què es pot dir, sinó que la temperatura del moment va ser una benedicció del cel, que els paisatges meravellosos per on passàvem ens van omplir els ulls d’un verd de pau, que la tendresa , en sentit literal, de tota planta que creixia al bosc o a la vora del camí era un regal per als sentits i, per si el paisatge no fos prou estimulant, encara vam ser obsequiats amb dues aturades força enriquidores.
Primer , al Mas de Barreda, on l’Àlex Francès ens va fer un petit resum de la història de la finca i vam entendre que les cases són memòria viva d’un lloc i d’uns temps molt antics; també en va presentar el “masover”, en Jordi, present viu de la casa amb gust de saüc i de formatge tendre, excel·lents tots dos, i el seu fill Guillem, esperança de present i de futur d’una casa que no vol morir.
La segona aturada va tenir lloc al Mas de Lluell, una construcció sòlida i impressionant, on ens esperaven, en un paratge idíl·lic, unes taules parades amb ametlles garapinyades, una coca excel·lent, tot gentilesa de la casa i mostra de la seva generositat. Vam reprendre al camí contents, retornats i agraïts.
I sumant passes vam arribar al Barranc del Solà, que afortunadament per a nosaltres no baixava a l’ample. Feia gràcia veure com els caminadors cercaven el pas més adient per on travessar-lo; tot i així alguns van acabar amb els peu molls i alguna amb els pantalons xopats gràcies a una pedra..
Després de creuar el barranc vam remuntar cap a un pla on encara vam veure dues cases més: Casa Bepo i cal Batllevell i vam vorejar La Torre del Sinyó. Allí alguns vam reposar uns instants en aquell magnífic locus amoenus que formen la font, el safareig i els clops. Simplement magnífic.
I per fi vam trobar el camí vell que unia Aulàs amb Sapeira, el punt d’arribada. Aquest camí ens reservava una de les petites grans meravelles del camí: uns roures potents, enormes, bellíssims, de llegenda.
Ja acabant el recorregut i havent albirat Sapeira la pluja deixà de fer bondat i començà a caure amb un cert ímpetu, i és clar, tothom va accelerar el pas i l’arribada va ser un campi qui pugui cap als cotxes, que no ens volíem mullar.
Petons i promeses de retrobar-nos l’any proper i cap a casa amb la sensació que la Caminada d’enguany ha estat una de les més reeixides de totes les que hem fet.
Montserrat Bonastra
